Per diverses circumstàncies, tant nadalenques com d'altra mena, fa un mes que em sembla estar atrapat dins d'una missatgeria de preceptes cristians. Són una serie de missatges que respecto però, encara que als meus interlocutors els costi de entendre, no són els meus. Parlen d'un ens anomenat Jesús, que et guia per la vida i vetlla per tu. Aquest ens fa que no t'hagis de preocupar de res que ell ja s'ocupa de que tot et vagi bé. Són uns missatges molt positius i que, en un moment de crisi extrema, serveixen moltíssim... però no són els meus.
Aquestes discussions m'han fet reflexionar de com veig jo la vida i quin és el missatge que faria arribar a la gent si es donés el cas. De fet no m'ho havia plantejat i, rumiant molt, he trobat tantes similituds entre la meva visió del món i la filosofia de la boxa que he pogut entendre com a algú com jo, li pot agradar tant un esport com aquest:
- Per norma general, la vida et premia en funció de les teves decisions. Les coses et van bé o malament segons el que has decidit tu abans, però, encara que tinguis la darrera paraula sobre el que has de fer, sempre tens algú que et recolza. Al ring com a la vida passa el mateix: estàs sol i tu decideixes. El racó veu les coses des d'una perspectiva diferent a la teva i t'aconsella de com has d'enfrontar el combat. De com interpretis els consells, si és que consideres que els has de seguir, depèn bona part de l'èxit o el fracàs. També pot passar que siguis molt bo però que et creguis millor que l'entrenador i no el vulguis escoltar, o que, directament, el que et digui no sigui el millor consell. Aleshores tens molt a perdre,
- És injust. El funcionament del món de la boxa, a l'igual que la vida, és tremendament injust. Per bo que siguis, en cap cas mai no tens garantit l'èxit. Quan més amunt vols pujar, més estàs a mercè dels capricis dels promotora. Aquests es mouen per criteris de mercat i miren només el seu benefici. Si tenen un campió que els dona força guanys a cada combat, rarament arriscaran a perdre'l en mans d'un desconegut. A la vida passa el mateix, sempre hi haurà qui et posi pals a les rodes si es veu amenaçat per tu. Amb molta sort, si creu que en pot treure alguna cosa et deixarà intentar-ho, però només un cop. El normal és que només tinguis una oportunitat i si la perds s'han acabat les teves aspiracions d'assolir les fites més altes. A l'igual que la vida, no existeix una veritable igualtat d'oportunitats. Depèn de molts factors aliens a tu el com et puguis anar movent dins d'aquest món, encara que amb esforç, sempre hi haurà una manera d'escapar del carreró sense sortida del que penses que t'has ficat.
- Malgrat que, qui guanya o perd ets només tu, per arribar a qualsevol nivell necessites els demés, encara que aspirin al mateix. Tu no entrenes sol i al gimnàs sou un equip. Si no vols l'ajut de ningú, mai no podràs millorar ni aprendre coses noves. Necessites els demés i els demés et necessiten a tu. Aquí no són rivals, són companys.
Bé, és possible que no sigui una visió tan positiva ni esperançadora com la cristiana, però no és tan negativa com més d'un podria pensar quan parla amb mi sobre motius diguem-ne religiosos. El meu missatge es resumeix en que vivim en una societat d'individus i que ningú no prendrà mai cap decisió per nosaltres. No hi ha paradís ni infern. Ens els creem i destruïm nosaltres, però està clar que hi haurà qui, amb menys esforç viurà en un paradís i qui, encara que s'esforci molt, li costarà sortir de l'infern.
