Per fi vaig fer guants (encara que fos de patxanga)

Ahir va ser el darrer dia que vaig entrenar al Club de Boxa Sant Adrià, abans d'anar al del Xavi Moya. La setmana passada el Jose (el professor) em va dir que no podia marxar sense haver fet guants amb ell. Tots dos sabíem que no estava preparat però... com podia dir que no? 

Vaig arribar ben aviat pensant que ho faríem abans de la classe. Em vaig posar la samarreta del Barça per a provocar una mica. Feia moltíssima calor al gimnàs i una xafogor que ofegava. Vaig fer les meves rutines de cardio tot esperant el moment, però veia que no es posava les benes, Anava passant l'estona i res de res. Jo ja estava suat i cansat. Començava la classe i tocava córrer, exercicis i combos. Seguie sense posar-se les benes. Arribaven les set de la tarda i, després d'una hora i tres quarts d'intens exercici en aquella sauna ja ni coordinava moviments ni podia respirar bé. Ja no podia més i vaig dir que ja marxava. Quan ja m'havia tret una bena al vestidor, algú em va dir que el Jose em cridava.... ja tenia els guants posats i m'esperava. Torna't a embenar i a treure forces no saps d'on. 

El ring estava ocupat i ens vam posar a la gàbia d'MMA. Començà el "combat". Curiosament hi havia força espectadors; suposo que el catxondeo estava assegurat. El Jose feia bromes sobre els cops que s'enduria l'escut que duia al pit. Reconec que va estar tota l'estona jugant amb mi (si no ho hagués fet ara seria, amb sort, a l'hospital) però em van arribar unes quantes mans a la cara.

Encara que fos tot de broma, mirant el vídeo en puc treure moltes coses de mi que no ho hagués pogut fer de cap altra manera i que em va bé de cara a polir defectes. Partint de la base de que en aquell moment estava esgotat i que hi ha coses que, més fresc, és possible que les hagués fet millor, em veig millor del que pensava. A veure, la meva tècnica és molt dolenta i la meva agilitat força justeta, però quan feia ombra em veia pitjor, em movia com un sac de patates. Igual és que el fer moviments i mirar-me al mirall per a veure'ls, em tensava i era incapaç de fer-los amb gràcia. La postura del cos també la veig molt millor que quan ho faig davant del mirall, encara que he de millorar moltíssim. El joc de cames sembla el d'un ós, però és que fa uns mesos era el de Mr. Potato, o sigui que he millorat força. El que he de polir molt, i és una cosa que m'han dit moltes vegades, és la guàrdia; la tinc molt baixa sempre, i quan pego, m'obro massa. Això ho he de mecanitzar molt, són deures que em poso per fer l'estiu. Un estiu al qual no pararé ja que m'he d'encarregar de que la Montse agafi un mínim de forma per a que no se'm mori a la primera classe del setembre.

Seguirem informant

Comença l'estiu

Fa temps que no escrivia res, però és que tampoc hi ha hagut gaires novetats. Novetats remarcables, s'entén. Sí que hi ha hagut una evolució, un aprenentatge dia rere dia, una millora física i una, cada cop més forta, addicció a aquest art. En anteriors escrits apuntava una sèrie de fites a assolir el juliol. A algunes s'hi ha arribat i d'altres s'han trobat amb la dura oposició de la realitat, però res d'això em desanima. Vaig dir el primer dia que seguiria mentre el cos i el cap em deixessin i no només em deixen, si no que m'ho exigeixen. Si això és una dictadura dels sentits, espero que no arribi mai la democràcia. Gaudeixo i pateixo al mateix nivell; em desespero quan no em surten les coses a l'igual que xalo a cada petit pas que faig. No és fàcil tornar a començar quan es té una edat avançada i una forma física parella a un pes perillosament insà a punt d'encetar un trist camí sense retorn, un camí que em duria, sense remeï, a una forma de vida sedentària i insubstancial, sense esma per aixecar-me del sofà i perdre'm el programa horrorós que posessin en aquell moment al canal de torn. Aquest canvi radical s'ha fet visible. Un canvi tant físic com mental el qual s'ha fet evident, sobretot, a casa. I aquí és on es reinventarà el canvi.

Sempre li vaig dir a la Montse, la meva dona, que per al que feia servir les cames, millor que se les tallés i que així pesaria menys. La resposta sempre era que mai no tenia temps, que no volia esgotar-se, o qualsevol que sortís al seu moment. Pujava quatre escales i s'esgotava. Si amb les paraules no la podia convèncer, com si no? No em va caldre ser persuasiu. Només amb la meva perceptible evolució va ser ella qui em va dir que volia començar a fer boxa. Bé, s'ha de dir que a tots dos ens ha agradat aquest art des de ben nens i que hem compartit molts combats com a espectadors. Hi havia un problema insalvable, l'horari laboral. Si anem un parell de mesos enrere, us diré que se m'havia passat pel cap canviar d'aires. Cada cop em feia més mandra anar a entrenar a Sant Adrià i, a deu minuts caminant de casa, tenia el gimnàs de Xavi Moya, al carrer Rogent. Fins i tot vaig fer una classe de prova. En el fons, però, no volia deixar Sant Adrià, ni aquella gent que començava a conèixer i que m'havien acceptat com un dels seus. Aquells companys que no dubtaven a ajudar-me quan les coses no em sortien i amb els que anava aprenent de tot el que em corregien (i que no era poc). Un gimnàs on es respira la boxa pels quatre cantons i que et du a exigir-te més del que creus que pots donar. Dubtava molt. Si l'únic avantatge era la proximitat, el que deixaria rere meu no ho compensava. Ara tornem a l'actualitat. Al gimnàs del Xavi Moya fan classes a les 18 i a les 19h, a diferència de Sant Adrià que són només a les 18h. I aquest fet és el que va convèncer a la Montse que un parell de dies a la setmana podria anar a la classe de els 19h. Definitiu. Ja estava convençut. Ara hi havia dues raons i prou poderoses per canviar.

Ja hem començat a fer els nostres entrenaments particulars a l'ombra del bosc vora la Font del Faig. Encara està fluixa de forma però la primera evolució estic segur que serà ràpida. Ja aniré explicant les evolucions. Promet ser un estiu intens.