Comença l'estiu

Fa temps que no escrivia res, però és que tampoc hi ha hagut gaires novetats. Novetats remarcables, s'entén. Sí que hi ha hagut una evolució, un aprenentatge dia rere dia, una millora física i una, cada cop més forta, addicció a aquest art. En anteriors escrits apuntava una sèrie de fites a assolir el juliol. A algunes s'hi ha arribat i d'altres s'han trobat amb la dura oposició de la realitat, però res d'això em desanima. Vaig dir el primer dia que seguiria mentre el cos i el cap em deixessin i no només em deixen, si no que m'ho exigeixen. Si això és una dictadura dels sentits, espero que no arribi mai la democràcia. Gaudeixo i pateixo al mateix nivell; em desespero quan no em surten les coses a l'igual que xalo a cada petit pas que faig. No és fàcil tornar a començar quan es té una edat avançada i una forma física parella a un pes perillosament insà a punt d'encetar un trist camí sense retorn, un camí que em duria, sense remeï, a una forma de vida sedentària i insubstancial, sense esma per aixecar-me del sofà i perdre'm el programa horrorós que posessin en aquell moment al canal de torn. Aquest canvi radical s'ha fet visible. Un canvi tant físic com mental el qual s'ha fet evident, sobretot, a casa. I aquí és on es reinventarà el canvi.

Sempre li vaig dir a la Montse, la meva dona, que per al que feia servir les cames, millor que se les tallés i que així pesaria menys. La resposta sempre era que mai no tenia temps, que no volia esgotar-se, o qualsevol que sortís al seu moment. Pujava quatre escales i s'esgotava. Si amb les paraules no la podia convèncer, com si no? No em va caldre ser persuasiu. Només amb la meva perceptible evolució va ser ella qui em va dir que volia començar a fer boxa. Bé, s'ha de dir que a tots dos ens ha agradat aquest art des de ben nens i que hem compartit molts combats com a espectadors. Hi havia un problema insalvable, l'horari laboral. Si anem un parell de mesos enrere, us diré que se m'havia passat pel cap canviar d'aires. Cada cop em feia més mandra anar a entrenar a Sant Adrià i, a deu minuts caminant de casa, tenia el gimnàs de Xavi Moya, al carrer Rogent. Fins i tot vaig fer una classe de prova. En el fons, però, no volia deixar Sant Adrià, ni aquella gent que començava a conèixer i que m'havien acceptat com un dels seus. Aquells companys que no dubtaven a ajudar-me quan les coses no em sortien i amb els que anava aprenent de tot el que em corregien (i que no era poc). Un gimnàs on es respira la boxa pels quatre cantons i que et du a exigir-te més del que creus que pots donar. Dubtava molt. Si l'únic avantatge era la proximitat, el que deixaria rere meu no ho compensava. Ara tornem a l'actualitat. Al gimnàs del Xavi Moya fan classes a les 18 i a les 19h, a diferència de Sant Adrià que són només a les 18h. I aquest fet és el que va convèncer a la Montse que un parell de dies a la setmana podria anar a la classe de els 19h. Definitiu. Ja estava convençut. Ara hi havia dues raons i prou poderoses per canviar.

Ja hem començat a fer els nostres entrenaments particulars a l'ombra del bosc vora la Font del Faig. Encara està fluixa de forma però la primera evolució estic segur que serà ràpida. Ja aniré explicant les evolucions. Promet ser un estiu intens.