Per fi vaig fer guants (encara que fos de patxanga)

Ahir va ser el darrer dia que vaig entrenar al Club de Boxa Sant Adrià, abans d'anar al del Xavi Moya. La setmana passada el Jose (el professor) em va dir que no podia marxar sense haver fet guants amb ell. Tots dos sabíem que no estava preparat però... com podia dir que no? 

Vaig arribar ben aviat pensant que ho faríem abans de la classe. Em vaig posar la samarreta del Barça per a provocar una mica. Feia moltíssima calor al gimnàs i una xafogor que ofegava. Vaig fer les meves rutines de cardio tot esperant el moment, però veia que no es posava les benes, Anava passant l'estona i res de res. Jo ja estava suat i cansat. Començava la classe i tocava córrer, exercicis i combos. Seguie sense posar-se les benes. Arribaven les set de la tarda i, després d'una hora i tres quarts d'intens exercici en aquella sauna ja ni coordinava moviments ni podia respirar bé. Ja no podia més i vaig dir que ja marxava. Quan ja m'havia tret una bena al vestidor, algú em va dir que el Jose em cridava.... ja tenia els guants posats i m'esperava. Torna't a embenar i a treure forces no saps d'on. 

El ring estava ocupat i ens vam posar a la gàbia d'MMA. Començà el "combat". Curiosament hi havia força espectadors; suposo que el catxondeo estava assegurat. El Jose feia bromes sobre els cops que s'enduria l'escut que duia al pit. Reconec que va estar tota l'estona jugant amb mi (si no ho hagués fet ara seria, amb sort, a l'hospital) però em van arribar unes quantes mans a la cara.

Encara que fos tot de broma, mirant el vídeo en puc treure moltes coses de mi que no ho hagués pogut fer de cap altra manera i que em va bé de cara a polir defectes. Partint de la base de que en aquell moment estava esgotat i que hi ha coses que, més fresc, és possible que les hagués fet millor, em veig millor del que pensava. A veure, la meva tècnica és molt dolenta i la meva agilitat força justeta, però quan feia ombra em veia pitjor, em movia com un sac de patates. Igual és que el fer moviments i mirar-me al mirall per a veure'ls, em tensava i era incapaç de fer-los amb gràcia. La postura del cos també la veig molt millor que quan ho faig davant del mirall, encara que he de millorar moltíssim. El joc de cames sembla el d'un ós, però és que fa uns mesos era el de Mr. Potato, o sigui que he millorat força. El que he de polir molt, i és una cosa que m'han dit moltes vegades, és la guàrdia; la tinc molt baixa sempre, i quan pego, m'obro massa. Això ho he de mecanitzar molt, són deures que em poso per fer l'estiu. Un estiu al qual no pararé ja que m'he d'encarregar de que la Montse agafi un mínim de forma per a que no se'm mori a la primera classe del setembre.

Seguirem informant

Comença l'estiu

Fa temps que no escrivia res, però és que tampoc hi ha hagut gaires novetats. Novetats remarcables, s'entén. Sí que hi ha hagut una evolució, un aprenentatge dia rere dia, una millora física i una, cada cop més forta, addicció a aquest art. En anteriors escrits apuntava una sèrie de fites a assolir el juliol. A algunes s'hi ha arribat i d'altres s'han trobat amb la dura oposició de la realitat, però res d'això em desanima. Vaig dir el primer dia que seguiria mentre el cos i el cap em deixessin i no només em deixen, si no que m'ho exigeixen. Si això és una dictadura dels sentits, espero que no arribi mai la democràcia. Gaudeixo i pateixo al mateix nivell; em desespero quan no em surten les coses a l'igual que xalo a cada petit pas que faig. No és fàcil tornar a començar quan es té una edat avançada i una forma física parella a un pes perillosament insà a punt d'encetar un trist camí sense retorn, un camí que em duria, sense remeï, a una forma de vida sedentària i insubstancial, sense esma per aixecar-me del sofà i perdre'm el programa horrorós que posessin en aquell moment al canal de torn. Aquest canvi radical s'ha fet visible. Un canvi tant físic com mental el qual s'ha fet evident, sobretot, a casa. I aquí és on es reinventarà el canvi.

Sempre li vaig dir a la Montse, la meva dona, que per al que feia servir les cames, millor que se les tallés i que així pesaria menys. La resposta sempre era que mai no tenia temps, que no volia esgotar-se, o qualsevol que sortís al seu moment. Pujava quatre escales i s'esgotava. Si amb les paraules no la podia convèncer, com si no? No em va caldre ser persuasiu. Només amb la meva perceptible evolució va ser ella qui em va dir que volia començar a fer boxa. Bé, s'ha de dir que a tots dos ens ha agradat aquest art des de ben nens i que hem compartit molts combats com a espectadors. Hi havia un problema insalvable, l'horari laboral. Si anem un parell de mesos enrere, us diré que se m'havia passat pel cap canviar d'aires. Cada cop em feia més mandra anar a entrenar a Sant Adrià i, a deu minuts caminant de casa, tenia el gimnàs de Xavi Moya, al carrer Rogent. Fins i tot vaig fer una classe de prova. En el fons, però, no volia deixar Sant Adrià, ni aquella gent que començava a conèixer i que m'havien acceptat com un dels seus. Aquells companys que no dubtaven a ajudar-me quan les coses no em sortien i amb els que anava aprenent de tot el que em corregien (i que no era poc). Un gimnàs on es respira la boxa pels quatre cantons i que et du a exigir-te més del que creus que pots donar. Dubtava molt. Si l'únic avantatge era la proximitat, el que deixaria rere meu no ho compensava. Ara tornem a l'actualitat. Al gimnàs del Xavi Moya fan classes a les 18 i a les 19h, a diferència de Sant Adrià que són només a les 18h. I aquest fet és el que va convèncer a la Montse que un parell de dies a la setmana podria anar a la classe de els 19h. Definitiu. Ja estava convençut. Ara hi havia dues raons i prou poderoses per canviar.

Ja hem començat a fer els nostres entrenaments particulars a l'ombra del bosc vora la Font del Faig. Encara està fluixa de forma però la primera evolució estic segur que serà ràpida. Ja aniré explicant les evolucions. Promet ser un estiu intens.

El "combat del segle"

Després de llegir comentaris de tos colors, he vist el combat. No entenc res de res. Què és el que ha decebut a la gent? Portem mesos dient que arriba amb 10 anys de retard, que serà més la prèvia que el mateix combat, que Mayweather anirà a evitar els atacs contundents de Pacquiao i que, si no el tomba en els primers assalts, serà als punts per l'americà... ha passat tot el que es deia que passaria i molta gent encara es queixa com si esperés una altra cosa. A mi, tècnicament m'ha semblat prou bo, no esperava més. Crec que a Pacquiao li ha faltat una mica de contundència en certs moments però ja té una edat. Sobre el tongo i les puntuacions voldria dir una cosa: metre les regles siguin les que són, el resultat em sembla correcte (que no just). M'explico: si domines un assalt de forma contundent i inapel·lable però el contrari no cau i no hi ha penalitzacions per joc brut, el guanyes 10-9; si en un assalt el contrari et llença només jabs inofensius però li entra un més que la suma de cops contundents que tu li has donat, guanya ell 10-9. Injust? Sí. Legal? També. Són unes normes que primen la noblesa per sobre de l'espectacularitat. Què volem? Això ens ho hauríem de plantejar.

Estamooous trabahandou en ellooooou

No m'he oblidat en cap moment d'aquest bolc, el que passa és que, després del darrer post i els objectius marcats, havia d'esperar algun resultat abans de dir res. A veure. El tema pes el duc fatal, he estat perdent un Kg per setmana fins que ha arribat un punt en el que m'he estancat i em costa molt baixar cada gram. El tema cintura l'he millorat molt ja que he començat a fer una rutina a tal efecte que me l'ha flexibilitzat força. El cardio evoluciona molt bé i espero millorar-lo més. La qüestió de la musculació, vaig fent. Hauria de fer més, ho reconec, encara que hi ha qui diu que no s'ha de fer peses abans de l'entrenament i després, com que un ja està cansat. Ja amb altres coses, hauria d'entrenar molt el joc de cames, que ahir em van dir Chiquito de la Calzada (comoorrrrrr, vaig pensar).
En fi, combino entrenaments en solitari i entrenaments particulars. Penso que em va força bé la cosa, però sé que això va per molt llarg.

Anem encarrilats

Si algú llegeix les entrades anteriors pensarà que no tinc ni idea de per on navego.. i en certa manera tindrà raó. Miro, observo i trec conclusions. Després em faig un full de ruta segons el que après, i cada cop canvia, això és la conya de la situació. Ara vinc amb el que crec que és el definitiu (fins el proper canvi d'opinió).
Em vaig reunir amb mi mateix i tots dos vam analitzar la situació fredament. :
- Els meus objectius són a dos anys vista i són poc ambiciosos. Bàsicament és poder arribar a fer un espàrring (que com tothom sap és una activitat que consisteix en menjar molts espàrrecs).
- Per a assolir-ho requereixo d'una tècnica gairebé perfecta i mecanització de moviments.
- És difícil assolir la tècnica perfecta amb la capa de greix que m'envolta. Per a mecanitzar els moviments s'ha de fer un entrenament llarg i intens.
- Per tant, els objectius a mig termini són: seguir baixant pes (això va per bon camí. De l'estiu fins ara he baixat vora vint quilos i l'objectiu és baixar-ne quinze o vint més fins el juliol) i millorar la resistència.
És per això que, en aquest moment, cal reduir l'exercici explosiu (no treure'l) i augmentar l'aeròbic. Això farà augmentar la resistència i baixar el pes. A mesura que vagi aprimant i aguanti més físicament, cal insistir en els exercicis que em duguin a millorar els reflexos i l'agilitat. Tot això sense oblidar la tècnica; s'ha de matxacar fort amb això, però sempre tenir clar que no és un objectiu a assolir abans de l'estiu.
Si puc arribar a setembre pesant al voltant de setanta quilos i amb una més que acceptable resistència, aleshores ja ens podem centrar en la tècnica i les rutines, deixant el cardio només com a rutina de manteniment. La idea és poder arribar al maig-juny de 2016 amb un pes que rondi els seixanta-cinc, musculació i potència justa per fer mal, joc més que correcte de cames i mecanització quasi inconscient dels combos. Amb això crec que ja puc pujar al ring a fer algun espàrring.

Quant més aprenc més veig que no en tinc ni idea

Després de les presumptes festes cal tornar a posar la panxa al seu lloc. Hi he seguit anant i he fet força exercici de cardio, però sembla que insuficient com per a impedir que el menjar i el beure faci els seus estralls.
Bé, ara m'estic centrant en fer força repeticions, combos bàsics i perfeccionar els moviments. Em miro als miralls més que mai (traumàtic com res al món) i, sense que m'ho diguin ja veig dues coses: tinc tendència a inclinar-me massa al davant i que em falta molta cintura. Intento corregir-ho però segueixo sense veure-ho clar quan em miro. Altre cosa que intentaré mecanitzar però que quan ho faig sense pensar sempre em surt malament, és el moviment d'esquivar els cops. Això crec que també té relació amb la qüestió de la cintura. Altra cosa és que el problema de la cintura va lligat a la grandària de la panxa, pel que sembla.
Una altra cosa que intento corregir és la manera de enganxar els uppers. Tinc la tendència d'agafar força tirant el colze enrere, quan el que he de tirar enrere és l'espatlla i pegar amb tot el cos procurant sempre baixar el cap per a que no quedi massa desprotegit.
Tot són petites coses que cal mecanitzar i axó només s'assoleix deixant-ho hores i més hores repetint moviments fins al màxim de l'avorriment.

Els avantatges (?) de ser esquerrà

Ara em moc una mica per intuició i sense tenir prou experiència com per a demostrar aquesta apreciació. però el cas és que, pel que vaig veient, ser esquerrà pot donar-te un gran avantatge en una lluita contra un dretà. M'explico. Crec haver comentat que hi ha certs cops de contraatac que es mecanitzen en funció del moviment de defensa. Aquests mecanismes els agafes repetint combos semblants seguint les instruccions de l'entrenador. Per exemple (i ara me l'invento) pot dir: Jab, directe i ganxo d'esquerra per a contraatacar amb upper de dreta aprofitant el moviment de balanceig. Què passa? Evidentment és un cop potent ja que ve de la mà bona i aprofita tot el moviment de cintura. Si el que ataca és un esquerrà, serà jab, directe i ganxo de dreta. La resposta hauria de venir de la mà dolenta. Això sembla que els descoloca i, sovint, els surten moviments contranatura. Els esquerrans, però, estan acostumats a respondre els dretans i un s'acostuma a optimitzar el moviment de la mà dolenta. Això és amb el que podrien tenir més dificultat els dretans, ja que estan acostumats a respondre altres dretans.
No sé si m'he explicat bé ni si això són apreciacions errònies de novell.