Els avantatges (?) de ser esquerrà

Ara em moc una mica per intuició i sense tenir prou experiència com per a demostrar aquesta apreciació. però el cas és que, pel que vaig veient, ser esquerrà pot donar-te un gran avantatge en una lluita contra un dretà. M'explico. Crec haver comentat que hi ha certs cops de contraatac que es mecanitzen en funció del moviment de defensa. Aquests mecanismes els agafes repetint combos semblants seguint les instruccions de l'entrenador. Per exemple (i ara me l'invento) pot dir: Jab, directe i ganxo d'esquerra per a contraatacar amb upper de dreta aprofitant el moviment de balanceig. Què passa? Evidentment és un cop potent ja que ve de la mà bona i aprofita tot el moviment de cintura. Si el que ataca és un esquerrà, serà jab, directe i ganxo de dreta. La resposta hauria de venir de la mà dolenta. Això sembla que els descoloca i, sovint, els surten moviments contranatura. Els esquerrans, però, estan acostumats a respondre els dretans i un s'acostuma a optimitzar el moviment de la mà dolenta. Això és amb el que podrien tenir més dificultat els dretans, ja que estan acostumats a respondre altres dretans.
No sé si m'he explicat bé ni si això són apreciacions errònies de novell.

Planifiquem (i després ja farem el que ens roti)

Ahir anava pensant, mentre tornava del gimnàs, que ja començo a tenir una imatge global de la situació i que ja puc iniciar, ni que fos un esborrany, un full de ruta (ara que està tan de moda aquest concepte) per a assolir el que pretenc. Cal anar pas a pas, sense presses i sense marejar-me volent aprendre-ho tot de cop i ràpid. M'he fixat tres terminis:

1r: Assolir una molt bona forma física i mecanitzar els moviments. Això és més fàcil dir-ho que fer-ho. Quan es té una edat, segons quin exercici es faci comporta força riscos, des de lesions musculars a d'altres bastant més greus i fatals. S'ha de vigilar força. El mecanitzar moviments, és anar fent rutines molt seguides, fins a l'avorriment absolut, buscant temps d'on no n'hi ha i, sobretot, segrestar algú que te'ls dirigeixi i que et corregeixi les errades més petites per tal de no agafar vicis. Es tracta de que arribi un moment que la teva parella de combos no tingui la sensació de estar ensenyant més que entrenant.
2n: Quan estigui en forma i em mogui per intuïció, ja estaré en condicions de passar al següent nivell que serà adquirir força, musculació i velocitat. Durant la primera fase s'ha de procurar no perdre's en això ja que l'única cosa que s'aconsegueix és voler córrer i fer-ho tot malament. En aquest cas s'ha d'aplicar, com abans, la directiva de que primer és la salut. L'objectiu és poder fer els combos amb qualsevol parella intensament com si pensés més en el ring que en el gimnàs.
3r: Preparar-me per a fer sparring. Sé que és difícil però la meva idea és poder-ne fer alguns. En principi, en quan això passi, els meus objectius ja s'hauran complert. Deprés ja serà pensar en una quarta fase (o més ben dir, somniar) que seria la del combat, però aquesta està bastant descartada només per l'edat que tinc i la que tindré quan arribi a aquest punt.

Cap d'aquests objectius pot ser possible sense dues paraules les quals s'han de ficar al cervell com un mantra: disciplina i autodisciplina. Repetir-les cada cop que, subconscientment, et vinguin excuses per no anar un dia al gimnàs i quan et pensis que estàs rebentat i et vagin exigint cada cop més i intentis plegar.
Això queda molt bé escrit però caldrà aplicar-ho.

Això va per llarg (però ja sé el que és "això")

El primer de tot, la gran notícia: ja he après a saltar a la corda!! Bé, no duro més de 10 salts però ja vaig en bon camí. Ara falta aprendre a economitzar-ne esforços que, de moment, se'm fa esgotador.
La segona cosa és que començo a prendre consciència del que faig malament. El problema és que, sabent-ho, ho segueixo fent malament. Sé que hauré de posar molt d'emfasi en mecanitzar els moviments, sobretot els d'esquivar, que tinc molta tendència a posar la cara just allà on va el puny (i això, pel que he llegit, sembla ser que no és el que s'ha de fer). Es tractarà de fer servir el tercer dia (quan es pugui) per a fer totes les rutines que calgui. Pot ser la cosa més avorrida i pesada del món, però s'ha de fer.
La tercera és que, pel que sembla, el croixè ja el feia bé al començament. No sé en quin punt pegava malament ja que se'm doloria el canell. Ara ja no em passa. Igual és que apreto molt més les benes (la qual cosa no sé si és molt saludable).
Per cert, fa uns dies buscava per internet consells d'entrenament per a novells. Em va fer gràcia una que recomanava els següent: el primer que s'ha d'exercitar és el cardio, després es continua amb cardio i per acabar una mica de cardio. Si no s'assoleix una resistència de ferro és impossible de començar a fer la resta d'exercicis. Bé, no ho estic fent, precisament, d'aquesta manera però és una forma respectable de veure-ho.

Crec que sé com, però no de quina manera

Crec que he trobat la manera de millorar en els combos. La primera cosa (i no me l'estan ensenyant) és el saber el per què faig les coses. Penso que només es pot millorar si saps el que estàs fent. Estic aprenent a base de juntar-me amb gent que en sap i fent-me ensenyar. També m'estic empapant de videos i tutorials que m'ensenyen a corregir errors. Un exemple clar és el meu ganxo (altrament conegut com a croché). El vaig aprendre a llençar com si fos un jab o un directe, o sigui, començant amb el puny vertical i colpejant en horitzontal. El problema és que cada cop em feien més mal els canells. No sabia si era per un embenat mal posat, uns guants mal posats o un escalfament mal fet. Ahir, per casualitat, vaig veure un video on explicaven errades típiques de principiants, i aquesta n'era una de les principals. Deien que fent-ho així es causaven moltes lesions (de fet ja ho estava descobrint) i que el puny havia d'acabar vertical, igual que com es llençava. Ahir ho vaig fer així i, sí, ja no fa mal. Em mosqueja que, si ho feia tan malament, ningú no m'ho fes notar.
Sobre els combos, a base de fer-me ensenyar pels que en saben, he aconseguit dividir-los en tres fases les quals s'han de pensar per separat.
1a fase: el joc de cames i la protecció. Es tracta de ballar davant el company intentant botar i movent les cames amb criteri, sense perdre'l de vista i protegint la cara com si ell t'hagués de pegar. Aquí s'ha d'entrenar molt les cames i, sobretot, aprendre a saltar bé amb la corda. Això és una feinada molt dura i llarga però s'intentarà.
2a fase: el combo. Aquí és intentar pensar què es pretén en cada moviment, si és per cotraatacar, si és per defensar. Es tracta d'intentar fer-ho cada cop més ràpid i fort, fent que cada moviment pugui sorgir mecànicament i per reflexe.
3a fase: fugida. Aquest sempre em costa, no per difícil si no per que no hi penso i també ha de sortir mecànicament. Es tracta de, quan has fet el combo que pretenies, apartar-te i no quedar-te a l'abast del contrari. En un combat, si et quedes al lloc, estàs fregit.
Ara he de trobar la manera de poder anar millorant, mica a mica, cadascun d'aquests punts. Sé que només porto dos mesos anant al gimnàs i que l'objectiu és a molt llarg termini, però va bé començar a prendre consciència de per on puc anar millorant.

Progressa adequadament?

Hi ha moments en tot aprenentatge en què sembla que un s'estanqui. D'acord, només fa dos mesos que vaig començar i és impossible que s'hi pugui notar cap evolució substancial, i és molt possible que realment vagi progressant, molt de mica en mica, sense que me n'adoni. El problema està en la ment, que després de l'acceleració inicial sembla que hagi entrat en la corva d'una funció sigmoide en la que veus una fita, cada cop més a prop, però ni hi pots arribar mai. Sé que estic proper a un "canvi de pantalla" i hauria de fer alguna tipus d'exercici extra diferent als que ja faig per a poder trencar aquesta primera línia que se'm presenta. A veure si dono amb la clau i passo la primera pantalla... o, pot ser, sigui massa aviat encara. De moment tinc una mínima idea dels cops bàsics però segueixo liant-me massa amb els combos, la qual cosa fa que els hagi de fer lents i fluixos. Tampoc ajuda massa el fet de que sigui esquerrà, cosa que dificulta molt els exercicis en parella, tant per a mi com a per a qui hagi d'exercitar amb mi; sí, és molt possible que la meva dextria sigui un dels màxims inconvenients per a evolucionar de la millor manera. Encara és aviat per a fer grans valoracions.

Tot va lenament, però bé

El cos m'està responent força bé, encara que avui, curiosament, estic com bastant cruixit. Reconec que em costa més del que em pensava el posar-me en forma però suposo que és un imperatiu de l'edat, que sempre és més vella que un mateix. Cap problema. Em conformo en no patir cap lesió seriosa ni cap tendinitis (ara per bocamoll ve quan agafo de tot). Tampoc la panxa em baixa com jo voldria (a casa no faig gaires esforços per a ajudar en aquesta tasca).
Abans de començar sempre faig una mica de peses i estiraments, la qual cosa noto bastant en positiu. M'imagino que també és positiu el fet de que comenci a acostumar-me a regre mastegots, encara que de moment no siguin massa forts, que m'estan deixant morats per totes bandes. És important rebre'n cada com menys, això voldira dir que aprenc a defensar-me. Defensa... aquí patiré. No hi ha manera de cobrir-me bé quan combino, sempre oblido la protecció. De fet, tremolo quan al combo (per cert que em lio sempre amb els combos) toca donar a la galta, encara que sigui fluix. He de recordar sempre de recolzar el guant a la cara, per fort que et peguin (i es nota molt el cop) ja que si el separes una mica el que causes quan et donen és fotre't tu l'hòstia com si te la llencés l'altre sense que vagis protegit.
Ah, i de moment el cap també em respon, no es cansa i demana més i més. Encara que només vaig dos dies a la setmana, la meva idea és fer-ho tres quan em senti prou bé. Vaig per bon camí però no vull forçar.

PD. Ja tinc entrades per a veure la vetllada del dia 24 a la Farga de l'Hospitalet. Crec que és el millor que s'ha programat per aquí des de fa mots anys i, si no s'omple, dubto que en veiem una com aquesta en molt de temps. A qui li vagi aquesta història, les entrades van de 20 a 30 €. No em semblen massa cares pel que es veurà.

Un incís

Bé, voldria fer un incís i deixar de parlar de mi. Ho faré de tant en tant, crec que no estaria malament. El que volia comentar és un combat que es disputarà a Atlantic City el 8 de novembre i que té dos ingredients que em fan especial il·lusió. El primer és el de l'aspirant, Bernard Hopkins, que el gener farà 50 anys. Saber que hi ha qui pot lluitar al més alt nivell en aquestes edats em fa pensar que encara puc fer alguna cosa (a nivell amateur i light, però alguna cosa). A més a més, ha tingut els collons de triar el rival més bèstia que podia triar: Sergei Kovalev, un autèntic "matador". Aquest és l'altre ingredient que m'agrada comentar, el tipus de boxejador que és Kovalev. El veus i t'adones que no cal estar molt fibrat per a tenir una pegada mortal. El veus i el seu pes el té a l'alçada, no als músculs. És àgil, ràpid i intel·ligent; amb això no cal estar excessivament musculós. En fi, només això.