La boxa com a filosofia de la vida

Per diverses circumstàncies, tant nadalenques com d'altra mena, fa un mes que em sembla estar atrapat dins d'una missatgeria de preceptes cristians. Són una serie de missatges que respecto però, encara que als meus interlocutors els costi de entendre, no són els meus. Parlen d'un ens anomenat Jesús, que et guia per la vida i vetlla per tu. Aquest ens fa que no t'hagis de preocupar de res que ell ja s'ocupa de que tot et vagi bé. Són uns missatges molt positius i que, en un moment de crisi extrema, serveixen moltíssim... però no són els meus.
Aquestes discussions m'han fet reflexionar de com veig jo la vida i quin és el missatge que faria arribar a la gent si es donés el cas. De fet no m'ho havia plantejat i, rumiant molt, he trobat tantes similituds entre la meva visió del món i la filosofia de la boxa que he pogut entendre com a algú com jo, li pot agradar tant un esport com aquest:

- Per norma general, la vida et premia en funció de les teves decisions. Les coses et van bé o malament segons el que has decidit tu abans, però, encara que tinguis la darrera paraula sobre el que has de fer, sempre tens algú que et recolza. Al ring com a la vida passa el mateix: estàs sol i tu decideixes. El racó veu les coses des d'una perspectiva diferent a la teva i t'aconsella de com has d'enfrontar el combat. De com interpretis els consells, si és que consideres que els has de seguir, depèn bona part de l'èxit o el fracàs. També pot passar que siguis molt bo però que et creguis millor que l'entrenador i no el vulguis escoltar, o que, directament, el que et digui no sigui el millor consell. Aleshores tens molt a perdre,

- És injust. El funcionament del món de la boxa, a l'igual que la vida, és tremendament injust. Per bo que siguis, en cap cas mai no tens garantit l'èxit. Quan més amunt vols pujar, més estàs a mercè dels capricis dels promotora. Aquests es mouen per criteris de mercat i miren només el seu benefici. Si tenen un campió que els dona força guanys a cada combat, rarament arriscaran a perdre'l en mans d'un desconegut. A la vida passa el mateix, sempre hi haurà qui et posi pals a les rodes si es veu amenaçat per tu. Amb molta sort, si creu que en pot treure alguna cosa et deixarà intentar-ho, però només un cop. El normal és que només tinguis una oportunitat i si la perds s'han acabat les teves aspiracions d'assolir les fites més altes. A l'igual que la vida, no existeix una veritable igualtat d'oportunitats. Depèn de molts factors aliens a tu el com et puguis anar movent dins d'aquest món, encara que amb esforç, sempre hi haurà una manera d'escapar del carreró sense sortida del que penses que t'has ficat.

- Malgrat que, qui guanya o perd ets només tu, per arribar a qualsevol nivell necessites els demés, encara que aspirin al mateix. Tu no entrenes sol i al gimnàs sou un equip. Si no vols l'ajut de ningú, mai no podràs millorar ni aprendre coses noves. Necessites els demés i els demés et necessiten a tu. Aquí no són rivals, són companys.

Bé, és possible que no sigui una visió tan positiva ni esperançadora com la cristiana, però no és tan negativa com més d'un podria pensar quan parla amb mi sobre motius diguem-ne religiosos. El meu missatge es resumeix en que vivim en una societat d'individus i que ningú no prendrà mai cap decisió per nosaltres. No hi ha paradís ni infern. Ens els creem i destruïm nosaltres, però està clar que hi haurà qui, amb menys esforç viurà en un paradís i qui, encara que s'esforci molt, li costarà sortir de l'infern.

La meva anàlis de l'hostia al Rajoy a Pontevedra

Com que fa temps que no escric, avui em llençaré a fer de crític boxístic. Ahir algú amb més bona voluntat que intel·ligència va intentar noquejar el president del govern, però el cop li va sortir molt malament (al meu modest entendre) ja que l'únic que va aconseguir és que les ulleres li sortissin volant i res més. Ara intentaré analitzar, segons el meu novell punt de vista):

És previsible
El primer que fa és girar el cos i el braç per agafar impuls, telegrafiant tothom el que va a fer. El braç segueix la trajectòria més llarga possible, donant temps a que, tant el Rajoy com els seus escortes, puguin reaccionar. Aquestes dècimes de segon en què comença a agafar impuls i toca la cara haurien de ser suficients com per a que uns escortes ben entrenats l'evitessin.

És poc efectiu
El cop és una estranya barreja entre upercut i crochet, on fia tot el treball del cop al moviment del braç. Per a que un cop lateral sigui fulminant i pugui deixar KO l'oponent, s'ha de fer amb la coordinació de totes les parts del cos. La manera efectiva seria mantenir el braç dissimuladament avançat i a l'alçada del pit i la cama esquerra una mica al davant. Si fa un moviment ràpid de girar coordinadament el genoll, la cintura i el tronc, deixant que el braç faci el darrer moviment de cop, i sempre endavant, mai agafant impuls, el president ara estaria a l'hospital.

Bé, així és com ho veig. Si algú que en sàpiga més que jo ho veu diferent, encantat de llegir la seva rèplica.


https://www.youtube.com/watch?v=3VwLjHG2LM8

Em fa mal

Ja fa una setmana i encara em fa mal. A l'entrenament de dijous passat vaig rebre un cop al fetge. No massa fort, tot s'ha de dir. Diuen que de les hòsties a la cara et recuperes ràpid perquè la tens dura (alguns més que d'altres) però al fetge et deixa grogui. Res, va ser un cop, ja al final dels tres minuts, després d'estar rebent un bombardeig de cops a la cara, la galta, el nas... aguantant com podia. Em vaig quedar sense respiració, marejat. El "company" l'únic que em va dir va ser que, o el que vaig entendre ja que duia el bucal, això em passava per no protegir-me. Bé, un cop. Ja passen aquestes coses, se'n diu boxa d'això. Vaig tornar a casa adolorit. Després de passar nits de merda i dies veient les estrelles vaig haver de començar a prendre'm antiinflamatoris i calmants. Fora activitats físiques, només les domèstiques. Avui encara tinc dolor però intentaré anar al gimnàs i aguantar com un home (o així m'han fet creure que han d'actuar els representants del gènere masculí). El que ara no em puc treure del cap és el somni que he tingut avui. Mai recordo els somnis, però aquest m'ha quedat gravat. He somniat que havia de combatre amb el que em va fer el cop i jo estava cagat. Intentava visualitzar la lluita i l'estratègia d'abandonar a la mínima o esperar a que em tombés. No sé, ja us explicaré com han anat les coses.

Nou gimnàs, nou concepte

Porto dues classes al gimnàs de Rogent, el de Xavi Moya, i si us he de ser sincer, em sento ben perdut. És com si no hagués fet res durant el darrer any i comencés de zero. M'explico. A Sant Adrià era tot a base de tècnica, exercici físic, mecanització de moviments... el combat ja arribaria sol amb tot l'après. A Rogent el concepte és ben diferent: una hora repartida en assalts de tres minuts on el que prima és la pràctica, pràctica i més pràctica. Aprendre a força de rebre hòsties. La tècnica i els moviments ja sortiran sols, sense pressa. És clar, ja pots mecanitzar esquives, moviments de cops ben acadèmics, combinacions donades on la resposta de l'altre la preveus... quan se't posa algú al davant i et comença a engegar cops (fluixos evidentment) t'oblides d'esquivar, d'ensenyar l'espatlla, de pujar la guàrdia. Només et dediques a espantar mosques com un desesperat. La meva esperança és haver-me acostumat a aquesta filosofia abans de Nadal, si no, ho veig negre. Sí, encara no m'hi trobo però segur que me'n sortiré (intento motivar-me). Bé, veurem com avança la cosa.

Acabant-se l'estiu

El normal a les vacances és descansar i perdre part de la forma física adquirida. Com que m'agrada dur la contrària això és exactament el que no he fet. Amb l'excusa de posar una mica a punt a la parenta, hem fet sessions molt intenses que, al menys a mi, m'ha anat molt bé. Pels matins combinàvem els exercicis de cardio (córrer, caminar...) amb els propis del gimnàs però a l'ombra dels arbres del bosc. Per la tarda tonificació de músculs amb les petites peses o exercicis de sac.

Al córrer, fèiem sèries de set minuts de marxa i dos de caminar. La Montse no ho ha dut massa bé, però jo crec que he pogut fer un salt important en la meva resistència física. De fet, ella pensa que fins i tot ha recolat. Jo li dic que és normal i si no, que miri un post meu de fa un any on deia que notava el cos cansat i que evolucionava enrere.

Els exercicis de bosc consistien en córrer una mica per tal d'escalfar, seguit d'estiraments intensius com els que feia al gimnàs, rutines d'esquives i exercicis d'esprint. Per acabar, un parell de combinacions de tres minuts cadascuna i cap a casa.

Del sac, fem unes rutines que vaig treure d'internet. Una o dues sèries de jabs, ballant al voltant del sac, el mateix amb directes, després 1-2 i acabar aquestes amb 1 - 2 - hook. Posteriorment, 5 tandes de cops forts amb el jab, 5 més amb 1-2, 5 amb 1 - 2 - hook i 5 amb hook - hook. 1 minut d' 1-2 ràpid i intens, 1 minut amb hook - directe també ràpid i intens i acabar amb una sèrie lliure. Acabes xop de suor.

Crec que ens ha anat molt bé i, si menys no jo, em trobo físicament en forma per començar el setembre al nou gimnàs. Ja explicaré...

Per fi vaig fer guants (encara que fos de patxanga)

Ahir va ser el darrer dia que vaig entrenar al Club de Boxa Sant Adrià, abans d'anar al del Xavi Moya. La setmana passada el Jose (el professor) em va dir que no podia marxar sense haver fet guants amb ell. Tots dos sabíem que no estava preparat però... com podia dir que no? 

Vaig arribar ben aviat pensant que ho faríem abans de la classe. Em vaig posar la samarreta del Barça per a provocar una mica. Feia moltíssima calor al gimnàs i una xafogor que ofegava. Vaig fer les meves rutines de cardio tot esperant el moment, però veia que no es posava les benes, Anava passant l'estona i res de res. Jo ja estava suat i cansat. Començava la classe i tocava córrer, exercicis i combos. Seguie sense posar-se les benes. Arribaven les set de la tarda i, després d'una hora i tres quarts d'intens exercici en aquella sauna ja ni coordinava moviments ni podia respirar bé. Ja no podia més i vaig dir que ja marxava. Quan ja m'havia tret una bena al vestidor, algú em va dir que el Jose em cridava.... ja tenia els guants posats i m'esperava. Torna't a embenar i a treure forces no saps d'on. 

El ring estava ocupat i ens vam posar a la gàbia d'MMA. Començà el "combat". Curiosament hi havia força espectadors; suposo que el catxondeo estava assegurat. El Jose feia bromes sobre els cops que s'enduria l'escut que duia al pit. Reconec que va estar tota l'estona jugant amb mi (si no ho hagués fet ara seria, amb sort, a l'hospital) però em van arribar unes quantes mans a la cara.

Encara que fos tot de broma, mirant el vídeo en puc treure moltes coses de mi que no ho hagués pogut fer de cap altra manera i que em va bé de cara a polir defectes. Partint de la base de que en aquell moment estava esgotat i que hi ha coses que, més fresc, és possible que les hagués fet millor, em veig millor del que pensava. A veure, la meva tècnica és molt dolenta i la meva agilitat força justeta, però quan feia ombra em veia pitjor, em movia com un sac de patates. Igual és que el fer moviments i mirar-me al mirall per a veure'ls, em tensava i era incapaç de fer-los amb gràcia. La postura del cos també la veig molt millor que quan ho faig davant del mirall, encara que he de millorar moltíssim. El joc de cames sembla el d'un ós, però és que fa uns mesos era el de Mr. Potato, o sigui que he millorat força. El que he de polir molt, i és una cosa que m'han dit moltes vegades, és la guàrdia; la tinc molt baixa sempre, i quan pego, m'obro massa. Això ho he de mecanitzar molt, són deures que em poso per fer l'estiu. Un estiu al qual no pararé ja que m'he d'encarregar de que la Montse agafi un mínim de forma per a que no se'm mori a la primera classe del setembre.

Seguirem informant

Comença l'estiu

Fa temps que no escrivia res, però és que tampoc hi ha hagut gaires novetats. Novetats remarcables, s'entén. Sí que hi ha hagut una evolució, un aprenentatge dia rere dia, una millora física i una, cada cop més forta, addicció a aquest art. En anteriors escrits apuntava una sèrie de fites a assolir el juliol. A algunes s'hi ha arribat i d'altres s'han trobat amb la dura oposició de la realitat, però res d'això em desanima. Vaig dir el primer dia que seguiria mentre el cos i el cap em deixessin i no només em deixen, si no que m'ho exigeixen. Si això és una dictadura dels sentits, espero que no arribi mai la democràcia. Gaudeixo i pateixo al mateix nivell; em desespero quan no em surten les coses a l'igual que xalo a cada petit pas que faig. No és fàcil tornar a començar quan es té una edat avançada i una forma física parella a un pes perillosament insà a punt d'encetar un trist camí sense retorn, un camí que em duria, sense remeï, a una forma de vida sedentària i insubstancial, sense esma per aixecar-me del sofà i perdre'm el programa horrorós que posessin en aquell moment al canal de torn. Aquest canvi radical s'ha fet visible. Un canvi tant físic com mental el qual s'ha fet evident, sobretot, a casa. I aquí és on es reinventarà el canvi.

Sempre li vaig dir a la Montse, la meva dona, que per al que feia servir les cames, millor que se les tallés i que així pesaria menys. La resposta sempre era que mai no tenia temps, que no volia esgotar-se, o qualsevol que sortís al seu moment. Pujava quatre escales i s'esgotava. Si amb les paraules no la podia convèncer, com si no? No em va caldre ser persuasiu. Només amb la meva perceptible evolució va ser ella qui em va dir que volia començar a fer boxa. Bé, s'ha de dir que a tots dos ens ha agradat aquest art des de ben nens i que hem compartit molts combats com a espectadors. Hi havia un problema insalvable, l'horari laboral. Si anem un parell de mesos enrere, us diré que se m'havia passat pel cap canviar d'aires. Cada cop em feia més mandra anar a entrenar a Sant Adrià i, a deu minuts caminant de casa, tenia el gimnàs de Xavi Moya, al carrer Rogent. Fins i tot vaig fer una classe de prova. En el fons, però, no volia deixar Sant Adrià, ni aquella gent que començava a conèixer i que m'havien acceptat com un dels seus. Aquells companys que no dubtaven a ajudar-me quan les coses no em sortien i amb els que anava aprenent de tot el que em corregien (i que no era poc). Un gimnàs on es respira la boxa pels quatre cantons i que et du a exigir-te més del que creus que pots donar. Dubtava molt. Si l'únic avantatge era la proximitat, el que deixaria rere meu no ho compensava. Ara tornem a l'actualitat. Al gimnàs del Xavi Moya fan classes a les 18 i a les 19h, a diferència de Sant Adrià que són només a les 18h. I aquest fet és el que va convèncer a la Montse que un parell de dies a la setmana podria anar a la classe de els 19h. Definitiu. Ja estava convençut. Ara hi havia dues raons i prou poderoses per canviar.

Ja hem començat a fer els nostres entrenaments particulars a l'ombra del bosc vora la Font del Faig. Encara està fluixa de forma però la primera evolució estic segur que serà ràpida. Ja aniré explicant les evolucions. Promet ser un estiu intens.